HISTÒRIA

Per entendre la rebel·lió zapatista, la situació del indígenes a Chiapas i l’aixecament armat de 1994 de l’Ejercito Zapatista de Liberación Nacional ens remuntem a principis del segle XX, quan triomfa la revolució mexicana de Pancho Villa i Emiliano Zapata. Un dels trets principals de la revolució van ser les reformes agràries que va promoure, fent que els antics peons acasellats, indígenes i mestissos que treballaven en règim de semiesclavatge, sortissin de les finques dels terratinents i adquirissin les seves pròpies terres. El problema fou que a l’estat de Chiapas, incorporat a finals del segle XIX a Mèxic, no va arribar la revolució ja que els terratinents de l’estat van organitzar les seves pròpies contraguerrilles i van evitar que les reformes provocades per la revolució arribessin a l’estat. En conseqüència a Chiapas hi continuà un sistema feudal de tinença i explotació de la terra i dels seus habitants fins ben entrats els anys 70... dels segle XX. Tant és així que hi ha documentades denúncies de terratinents que encara aplicaven el dret a cuixa amb els seus acasellats fins l’any 1975. 

Al llarg del segle XX els pobles indígenes de Chiapas, descendents dels maies: Chols, Tzeltals, Tzotzils, Tojolabals, Zoques, i d’altres, varen anar creixent, abandonant les finques i ocupant cada vegada més territori, sempre en tensió i atacats amb violència pels terratinents, dins i a les rodalies de la selva Lacandona, sobretot impulsats pel missatge de la Teologia de l’alliberament que va arribar amb força a la zona, i d’algunes organitzacions camperoles que de forma pacífica i política lluitaven contra l’explotació a la que estaven sotmesos els indígenes des de feia segles.

En aquest context arribà, l’any 1983, una petita cèl·lula del Frente de Liberación Nacional, una petita guerrilla urbana forjada al calor dels anys 60 a la república mexicana. Formada per tres blancs i tres indígenes poc a poc varen anar organitzant el que es coneix com Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) fundat el 17 de novembre de 1983. Poc a poc aquest exercit d’indígenes va anar incorporant a pràcticament tota la població índia de l’estat, bàsicament amb una intenció defensiva, però anys més tard succeïren dos fets que provocaren l’aixecament armat de l’1 de gener de 1994.

El primer d’aquest fets va ser la derogació de l’article 27 de la Constitució Mexicana pel partit governant, el Partido Revolucionario Institucional (PRI), al poder per més de 70 anys en el que es coneix com la dictadura perfecta, que es va apropiar de la revolució per mantenir el poder de la oligarquia i els interessos de les transnacionals, i el Partido Acción Nacional (PAN), partit de dretes a  l’oposició. La derogació d’aquest article implicava la desaparició a mig termini de la propietat comunal de les terres adquirides pels indígenes i l’ampliació dels poders dels terratinents. El segon dels fets va ser l’acord d’entrada de Mèxic al Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, que es faria efectiu l’1 de gener de 1994. Aquests dos fets, sabien els indígenes, que implicarien la seva desaparició en poc temps.

Per això, i després d’un procés assembleari, com de per si han funcionat sempre aquestes ètnies, i d’11 anys d’entrenament i preparació per a la guerra, van decidir aixecar-se en armes la matinada de l’1 de gener de 1994, prenent per la força l’antiga capital de l’estat, San Cristóbal de las Casas, i 6 capçaleres municipals més, focus des d’on es planejava i organitzava la repressió i l’explotació a la que estaven sotmesos. Tapats els seus rostres amb passamuntanyes i 'paliacates', els invisibles es visibilitzaven i declaraven la guerra a l’estat mexicà i el final de l’explotació; a la primera Declaración de la Selva Lacandona, on expressaven les seves demandes, que es resumien en: Tierra, Techo, Trabajo, Alimentación, Educación, Salud, Independencia, Libertad , Justícia, Democracia y Paz.

Després de 12 dies de guerra oberta contra l’exèrcit mexicà, el poble mexicà en massa va sortir al carrer per demanar un alto al foc bilateral, i que l’estat resolgués les justes demandes del indígenes. El govern no va tenir més remei que fer-ho, tot i que la seva intenció era aniquilar la guerrilla, i l’EZLN, com que es considera l’autèntic exèrcit del poble mexicà va acatar l’ordre del seu poble i segueix en alto al foc des de llavors. En canvi, el govern mexicà ha continuat la guerra bruta contra les comunitats indígenes i l’EZLN, militaritzant i paramilitaritzant la Selva Lacandona, assassinant líders camperols, provocant enfrontaments entre indígenes, comprant a la població amb almoines i intentant prendre les terres que els zapatistes van recuperar l’any 1994 per posar-les al servei del poble.

Començaren després els diàlegs de pau entre el govern i l’EZLN que s’allargaren fins a principis de Febrer que van acabar amb la signatura del Acords de San Andrés, que tot i que només tractaven una de les 5 àrees de demandes, aconseguien blindar el que eren els trets culturals i de funcionament indígenes a la constitució mexicana. Però de nou el govern va trair les demandes indígenes, no incloent els Acords a la reforma de la constitució que va fer l’octubre de l’any 2001, després de la major mobilització pacífica de l’EZLN, la marcha del color de la tierra, el febrer i març d’aquell any,  que els va portar a parlar directament al Parlament mexicà.
Paral·lelament a aquests fets, l’any 1997 els zapatistes van donar el gran salt, quan van presentar la formació dels Municipis Autònoms Rebels Zapatistes, que portaven anys preparant i significaven l’aplicació directa dels Acords al territori zapatista, constituint una vertadera autonomia en la que els indígenes, negant-se a acceptar res que arribes del govern, començaren a crear els seus propis sistemes d’educació, de salut, de producció i comercialització, començaren a impartir justícia i a resoldre els seus problemes agraris i de tinença de la terra. Aquest procés ha continuat fins ara, a través del continu assetjament per part del govern i les seves forces repressores, donant un pas ben important l’any 2003, quan varen crear les Juntes de Bon Govern, un pas més en la coordinació de l’autonomia indígena.